El ví de Pastor (1978)

AVIS
(Foto cedida per Mila Picó).
L’esmorzar a la Glorieta no presagiava lo que va ocórrer per la vesprada.
Berna encara tenia les ulleres posades i les calces alçades.

Arribem al que possiblement siga el bateig de foc per a la nostra esquadra La Falç. És l´any del Cinquantenari de la Comparsa Maseros, i exercim de directiva de la nostra comparsa des de diversos fronts. Baix la batuta de José Nicanor Pastor “Pep Pastor” com a president, ens distribuim els restants càrrecs de la directiva.

Devem destacar, i sense menysprear la resta de càrrecs (Vicepresident, furriel, loter, cotitzador, encarregats de música i de local, etc.), que Basseta, en el seu segon any d´eixir a Festes carrega amb la responsabilitat de ser el Delegat per a tots els maseros.

Es pot recordar aquest any, entre moltes altres coses, per la cèlebre “entonació” (mai millor dit) del “EN EL VI DE PASTOR NO ENS BUFAREM”, que va acabar amb la pràctica totalitat de la comparsa borratxa, no salvant-se de la cremada ni el “Tio Adolfo Cagamistos”, recordant que es va tindre que refrescar en la banyera de casa de Pep Pastor.

Amb aquesta folga del dia de l´Avís, vam donar bon compte dels sucs de la bodega de Pep i d’un parell de pernils que en ella tenia.

Commemorant el Cinquantenari de la nostra Comparsa, es van convocar diverses actuacions més bé d`àmbit intern, res especial si vem com es commemora actualment qualsevol aniversari. Vam obsequiar a la resta de comparses amb uns banderins brodats, que encara que no ens recordem del preu, si que ens pareixien realment cars.

Pep Pastor i Mila (la seua dona) donaren amb aquest motiu, una nova bandera a la Comparsa, de la que foren padrins el matrimoni format per Miquel Valls i Teresa Gómez. Confiem que aquesta bandera no es “perga” com pareix que ha ocorregut amb altres. Les banderes identifiquen una Comparsa i ens parlen de la seua història per si soles.

Teníem el zoco al local del aleshores Sr. Notari, davall el pis de Pep Pastor, i el més destacat és que el dissabte se´n va anar la llum en tot el poble, pel que improvisàrem una xaranga i ens dedicàrem a donar voltes pel poble a fosques de zoco en zoco. Brega de Pascual i Botifarra en el zoco dels Argelianos.

Seguim amb les polèmiques en les Festes, i amb els canvis que elles ocasionaven, pel que aquest any vam eixir tant els moros com els cristians de nou el divendres, ja que si es repetia el de l´any anterior, els moros deien de perdre un dia de festa. Però continuaven els experiments (i no amb gasosa com s´aconsella), i desfilen en el Passeig abans els moros que els cristians. La nostra esquadra (llavors prou apartada del politiqueo i sols amb ganes de festa), ix amb el vestit negre oficial.

EIXIDA DE MISSA MAJOR
(Foto cedida per Mila Picó).

Basseta es va prendre molt a pit el carrec de Delegat.
Açí el podem veure descarregant a Mila del pes de la bandera

(no n’hi havia manera de llevar-li-la).

Eixa bandera era nova i va ser batejada aquest any.

Panduro Capità (1975)

És la capitania de Paco Bernabeu Gisbert “Panduro”, i a partir d´aquest any és el que per acord s´ha decidit iniciar el conte de la nostra esquadra La Falç.

Comencen les incorporacions dels amics a la Comparsa Maseros, amb el que es gesta l’Esquadra. Inicien la seua anada, estrenant-se en les Festes de la nostra població, Vicent Bernabeu “Berna” i Paco Crespo “Sandalio”, mentrestant Toni Verdú “Llegum” i Josep Arques “Danielo” arriben a la nostra comparsa rebotats dels Pirates. Digne de recordar és que Toni Llegum, amb la fi de que no hi haguera dubte de que eixiria de masero, va cremar en públic el seu vestit de pirata. Els altres arribarien com un goteig any darrere any. Basseta, malgrat que començà a treballar, es va quedar amb les ganes d´eixir.

Celebrant la Capitania de Paco Panduro, la comparsa va recórrer a elements de la nostra quadrilla per diversos llocs de boatos; d´aquesta manera, Claudio eixí “en aparell”, amb un vestit verd i acompanyat d´una xica anomenada Ana, mentrestant Enrique Colau eixí amb el vestit marró portant l´estendard de la Comparsa.

La resta dels components eixiren en esquadra, encara que no podríem assegurar si eixiren tots en la mateixa o es van tindre que conformar amb reblir les poques que aleshores hi havia en la nostra Comparsa.

Pel que fa als vestits, hem vist que Claudio va eixir amb el verd i Enrique amb el marró. Doncs bé Berna (i potser els restants de la quadrilla), eixí al passeig amb el vestit negre que li deixà un tal Torregrosa que vivia al barri Mirasol, el va tornar al terme de la mateixa, i “s´enfundà” el vestit marró de Rafael Guillem “Uto”, en el que cabien tres Bernes dins. Creem que tots férem més o menys el mateix, és a dir, que ens vam deixar un vestit bonic per eixir al passeig i altre per a la resta de les Festes.

Teníem al voltant de 15-16 anys; en el zoco hi havia vocalista nocturna, i per a nosaltres era tota una novetat, a més a més encara estavem veient al tio Cagamistos que se la menjava amb els ulls, es clar. En el zoco ens reuníem tota la quadrilla, els que eixien i els que aspiraven a fer-ho, i es passava en gran, encara que això feia que els aspirants patiren més la seua espera.

No podem deixar de mencionar a Verònica Vallcanera “Vero”, qui anys més arrere seria la dona de Claudio, i que eixí d´abanderada de la Comparsa Guerreros. El seu pare a Alcoi era Masero de tota la vida, però ací a Ibi eixia de Guerrero.