Bella estampa festera

Ordenand papers i coses que tenia soltes per ací i per allà, m'he trobat amb esta bella estampa festera (pot ser de Festes de 1976), en la que el sempre entabanador Xesus s'acostava a una forastera, mentres el guardaespatles del barret quasi mexicà li feia la cobertura (Pep sempre tan altruista).

En primer pla, baix, el Xato, Pascual i Claudio no perdien detall de l'escena.

L’any del carro (1982)

PASSEIG (Foto cedida per Basseta).
No erem prou gent per a formar una esquadra completa però volíem fer alguna cosa diferent. Alló que no ix en la foto son les vituallles que portaven dins del carro per a menjar i beure, però el cas és que en acabar el passeig teníem un aspecte prou distint.

Comença la revolució. Per segona vegada en la història de la Comparsa i de l’ esquadra, la Falç es fa càrrec de la directiva dels Maseros, aquesta vegada en solitari, sense un dit que “de pressa” ens marque el camí a seguir. Ja podem equivocar-nos pel nostre compte sense que ningú ens faça rectificar a temps.

La nostra quadrilla encara manté molts dels seus membres en la guerra (servint a la Pàtria), i ens decidim aprofitar l’ocasió per a “degustar” d’una nova experiència, eixint a l'Entrada en carrossa. El xofer de la mateixa era "Marrinyo", i el motor no tenia massa cavalls, més bé un mascle.

A l'inici hem mencionat la revolució. No es pot parlar d'ella circunscribint-la solament a un any, sinó que és el resultat d'una gestió desenvolupada per la nostra esquadra durant alguns anys, el que desemboca en un creixement accelerat de la Comparsa Maseros, traent-la de l'atonia que ens caracteritzava portes a fora.

A partir d'aquest any s'han pres decisions molt importants que anirem reflectint en els pròxims capítols, donat que després de Basseta com a president els anys 1982/83, vingué Boro durant 1984/85, Pasqual 1986/87, Amadeo 1988/89, Gilberto 1990 i més tard en el 1996 Berna, sempre comptant amb la quadrilla com a directiva.

S'eliminaren les vocalistes i les orquestes en el soc, s'adquirí l'equip de música de la sala de festes "Ramsés" d´Alcoi, acabem durant uns anys amb els dinars i sopars en el soc (amb parella i marisc inclòs), e implantem els tiquets, abaratant substancialment la derrama i fent-la assequible a molta més gent; així passarem en aquestos anys de ser una comparsa de 35/40 components als 250 que fórem en 1990.

En un altre ordre de coses hem d’assenyalar que a l'Avís d'aquest any, calfà molt el sol i el jurat del concurs de caps, agafà una insolació, encara que no hagué de ser ningú atés per la Creu Roja, i el resultat es tradueix a la millor esquadra del bàndol Cristià i el premi al millor cap d'esquadra del mateix bàndol (atorgat a Miguel Abad). I no és que no ho meresquérem (esta i altres moltes vegades), sinó que en quant a premis es refereix, els Maseros ens hem vist sempre relegats a un segon plànol.

En setembre poguerem veure desfilar per primera vegada a la Comparsa Mossàrabs, que es caracteritzà per la joventut que la componia, cosa que ocorre cada vegada que es forma una nova comparsa, ja que són els jovens els que solen tenir més diferències en les comparses governades per veterans; i si no es vol lluitar contra els vicis creats, doncs funden una nova comparsa, i així els creen ells.

AVIS (Foto cedida per Boro).
D’esquerra a dreta: Enrique, el tío José María, Paco, Alfredo, Boro, Jordi, Berna, Molina i Basseta.

OLLETA (Foto cedida per Boro).
El numeret era “guapet”: Claudio feia de “mono” i Boro passava el barret.
Van traure per a pagar-se la derrama.

OLLETA (Foto cedida per Correuero ).
L’slògan d’aquest any era “Tot begudet”, però la bota no la vam trobar mes gran. En la foto apareixen Panduro, Arques, Correuero, Valentín i Jesús.

Quatre dies de festa (1981)

Únicament a causa del servei militar que alguns de nosaltres continuàvem cumplint (per amor a la Pàtria,naturalment), tenim per a la nostra esquadra un any de vestit oficial, ja que Pasqual era un dels militars, i per aquella època si no es calfava el cap Pasqual per al vestit especial, doncs no hi havia vestit especial per a cap de nosaltres.

Aquest és un any que passarà a la història del nostre poble per haver aconseguit al cap de tant temps, el que els pobles veïns (sense ànim de fer comparacions, donat que són odioses), pareix que han obtingut sense massa esforç: un quart dia de festa.

El motiu d'aquest quart dia de festa és que en aquest any, el nostre poble celebra el 250 aniversari de la coronació de la "Mare de Déu dels Desemparats".

El que són les coses, de vegades no ens costa res fer d’alguna despesa extraordinària res ordinari, o una celebraciò la convertim en tradiciò; en canvi, altres que tants festers desitgen com és la celebració d'un quart dia de festes, no hi ha manera d'aconseguir-ho ja que hi ha mil i un impediments.

Doncs aquest any, com podem veure, es celebrà i no s'acabà el món ... "... amb l'Església hem topat, amic Sancho".

Tot Ibi és una celebració des de molt abans de les nostres festes patronals, als barris es construïen altars, es preparaven espectaculars acolliments per a la Mare de Déu dels Desemparats, i es respirava ambient de festa per tot arreu; en tots els actes, ja foren o no de Moros i Cristians.

Tonyi, l'abanderada, és la novia del nostre amic Paco Gisbert "el de Torrellano"(un artista de la nostra Festa, que va eixir amb nosaltres varios anys), i ella és disgustà prou, perquè els components de la comparsa no demostraven massa interés, a l´hora de comptar amb ella per arreplegar-la o deixar-la a sa casa.

PASSEIG (Foto cedida per Basseta).
D’esquerra a dreta: Enrique, Paco “Veri”, Llegum, Alfredo, Berna, Paco “Pedaços” (un infiltrat), Valentín Sarabia, Basseta, Botifarra, Claudio i Jesús de cabo.

ALARDO
(Foto cedida per Claudio).
Claudio i Pep Arques posant per a que el fotograf (Emilio Mariel) s’emportara el Tercer Premi en blanc i negre del Concurs Fotografic de la Comissió. Al fons apareix Miguel Abad Seguí.

PROCESSO
(Foto cedida per Paco Gisbert Picó ).
L’artista resident en Torrellano va fer una Mare de Deu xicoteta per a la ofrena i els més formals de la quadrilla ajudaren a portar-la.

Panduro Capità (1975)

És la capitania de Paco Bernabeu Gisbert “Panduro”, i a partir d´aquest any és el que per acord s´ha decidit iniciar el conte de la nostra esquadra La Falç.

Comencen les incorporacions dels amics a la Comparsa Maseros, amb el que es gesta l’Esquadra. Inicien la seua anada, estrenant-se en les Festes de la nostra població, Vicent Bernabeu “Berna” i Paco Crespo “Sandalio”, mentrestant Toni Verdú “Llegum” i Josep Arques “Danielo” arriben a la nostra comparsa rebotats dels Pirates. Digne de recordar és que Toni Llegum, amb la fi de que no hi haguera dubte de que eixiria de masero, va cremar en públic el seu vestit de pirata. Els altres arribarien com un goteig any darrere any. Basseta, malgrat que començà a treballar, es va quedar amb les ganes d´eixir.

Celebrant la Capitania de Paco Panduro, la comparsa va recórrer a elements de la nostra quadrilla per diversos llocs de boatos; d´aquesta manera, Claudio eixí “en aparell”, amb un vestit verd i acompanyat d´una xica anomenada Ana, mentrestant Enrique Colau eixí amb el vestit marró portant l´estendard de la Comparsa.

La resta dels components eixiren en esquadra, encara que no podríem assegurar si eixiren tots en la mateixa o es van tindre que conformar amb reblir les poques que aleshores hi havia en la nostra Comparsa.

Pel que fa als vestits, hem vist que Claudio va eixir amb el verd i Enrique amb el marró. Doncs bé Berna (i potser els restants de la quadrilla), eixí al passeig amb el vestit negre que li deixà un tal Torregrosa que vivia al barri Mirasol, el va tornar al terme de la mateixa, i “s´enfundà” el vestit marró de Rafael Guillem “Uto”, en el que cabien tres Bernes dins. Creem que tots férem més o menys el mateix, és a dir, que ens vam deixar un vestit bonic per eixir al passeig i altre per a la resta de les Festes.

Teníem al voltant de 15-16 anys; en el zoco hi havia vocalista nocturna, i per a nosaltres era tota una novetat, a més a més encara estavem veient al tio Cagamistos que se la menjava amb els ulls, es clar. En el zoco ens reuníem tota la quadrilla, els que eixien i els que aspiraven a fer-ho, i es passava en gran, encara que això feia que els aspirants patiren més la seua espera.

No podem deixar de mencionar a Verònica Vallcanera “Vero”, qui anys més arrere seria la dona de Claudio, i que eixí d´abanderada de la Comparsa Guerreros. El seu pare a Alcoi era Masero de tota la vida, però ací a Ibi eixia de Guerrero.

Bateig fester (1974)

Enrique “Colau”, més interessat per les Festes que per les xicones, es va passar tot l´hivern convencent als amics de l’absoluta necessitat de creuar en els Maseros i d´eixir desfilant en el passeig.

Coneixent al personal, més interesat en les xicones que en les festes, ho tenía prou mal, sense parlar de l´esforç econòmic que suposava per a molts pares pagar les derrames d´uns fills encara estudiants, el que donava peu a escoltar allò de “quan treballes i guanyes diners, ja t´ho pagaràs de la teua butxaca!”.

Com es ben sabut “la primavera la sangre altera”, i així no més arribar la Pasqua vam canviar la quadrilla de xicones “castellanes” per una altra “mixta”: Nieves, Mª Julia, Rosa Mari, Conchi, “les francesetes”,... que resultaren prou més “festeretes” que les primeres.

Enrique va tirar mà de tots els seus recursos: poder de convicciò, diplomàcia, astúcia, persistència, i així és com va convèncer a un reduït grup d´amics per a eixir el dia de l´Avís.
Pasqual Sanjuán Verdú “Ventrero” no tenia molt clar el canviar de comparsa, per eixir des de xicotet en els Chumberos, i s´en recorda com Enrique se l´emportà la setmana abans a uns quants actes i al porxe de sa casa a escoltar música festera.

Els altres tres pioners van ser Claudio Crespo Vilaplana “Corneta”, Juan Carlos Vilaplana Gilabert “Xato” i Alfonso Giménez Gisbert “el de la tía Josefa”.

Tot va ser prou precipitat i no va haver més remei que demanar prestats els vestits marrons als veterans, que van accedir encantats davant la possibilitat de captar gent jove, ja que en eixos anys els Maseros eren poquets i la comparsa no resultava molt atractiva per als festers que s´iniciaven, i de les xicones ni parlem: “el vestit de valenciana és poc afavoridor!”.