Bella estampa festera

Ordenand papers i coses que tenia soltes per ací i per allà, m'he trobat amb esta bella estampa festera (pot ser de Festes de 1976), en la que el sempre entabanador Xesus s'acostava a una forastera, mentres el guardaespatles del barret quasi mexicà li feia la cobertura (Pep sempre tan altruista).

En primer pla, baix, el Xato, Pascual i Claudio no perdien detall de l'escena.

L’any del carro (1982)

PASSEIG (Foto cedida per Basseta).
No erem prou gent per a formar una esquadra completa però volíem fer alguna cosa diferent. Alló que no ix en la foto son les vituallles que portaven dins del carro per a menjar i beure, però el cas és que en acabar el passeig teníem un aspecte prou distint.

Comença la revolució. Per segona vegada en la història de la Comparsa i de l’ esquadra, la Falç es fa càrrec de la directiva dels Maseros, aquesta vegada en solitari, sense un dit que “de pressa” ens marque el camí a seguir. Ja podem equivocar-nos pel nostre compte sense que ningú ens faça rectificar a temps.

La nostra quadrilla encara manté molts dels seus membres en la guerra (servint a la Pàtria), i ens decidim aprofitar l’ocasió per a “degustar” d’una nova experiència, eixint a l'Entrada en carrossa. El xofer de la mateixa era "Marrinyo", i el motor no tenia massa cavalls, més bé un mascle.

A l'inici hem mencionat la revolució. No es pot parlar d'ella circunscribint-la solament a un any, sinó que és el resultat d'una gestió desenvolupada per la nostra esquadra durant alguns anys, el que desemboca en un creixement accelerat de la Comparsa Maseros, traent-la de l'atonia que ens caracteritzava portes a fora.

A partir d'aquest any s'han pres decisions molt importants que anirem reflectint en els pròxims capítols, donat que després de Basseta com a president els anys 1982/83, vingué Boro durant 1984/85, Pasqual 1986/87, Amadeo 1988/89, Gilberto 1990 i més tard en el 1996 Berna, sempre comptant amb la quadrilla com a directiva.

S'eliminaren les vocalistes i les orquestes en el soc, s'adquirí l'equip de música de la sala de festes "Ramsés" d´Alcoi, acabem durant uns anys amb els dinars i sopars en el soc (amb parella i marisc inclòs), e implantem els tiquets, abaratant substancialment la derrama i fent-la assequible a molta més gent; així passarem en aquestos anys de ser una comparsa de 35/40 components als 250 que fórem en 1990.

En un altre ordre de coses hem d’assenyalar que a l'Avís d'aquest any, calfà molt el sol i el jurat del concurs de caps, agafà una insolació, encara que no hagué de ser ningú atés per la Creu Roja, i el resultat es tradueix a la millor esquadra del bàndol Cristià i el premi al millor cap d'esquadra del mateix bàndol (atorgat a Miguel Abad). I no és que no ho meresquérem (esta i altres moltes vegades), sinó que en quant a premis es refereix, els Maseros ens hem vist sempre relegats a un segon plànol.

En setembre poguerem veure desfilar per primera vegada a la Comparsa Mossàrabs, que es caracteritzà per la joventut que la componia, cosa que ocorre cada vegada que es forma una nova comparsa, ja que són els jovens els que solen tenir més diferències en les comparses governades per veterans; i si no es vol lluitar contra els vicis creats, doncs funden una nova comparsa, i així els creen ells.

AVIS (Foto cedida per Boro).
D’esquerra a dreta: Enrique, el tío José María, Paco, Alfredo, Boro, Jordi, Berna, Molina i Basseta.

OLLETA (Foto cedida per Boro).
El numeret era “guapet”: Claudio feia de “mono” i Boro passava el barret.
Van traure per a pagar-se la derrama.

OLLETA (Foto cedida per Correuero ).
L’slògan d’aquest any era “Tot begudet”, però la bota no la vam trobar mes gran. En la foto apareixen Panduro, Arques, Correuero, Valentín i Jesús.

El primer especial (1979)

És el segon any de la directiva de Pepe Pastor i de la nostra cuadrilla i encara no som massa experts en les responsabilitats que açò comporta. És important comptar amb la seua presència com a president, doncs ostentem la capitania cristiana en la persona de José Peyró Rico “Flare”, més conegut per “Durano”, però no li feia molta gràcia.

En termes de la Festa en general, aquest any té algunes novetats (abans era estrany que no n’hi haguera com a mínim mitja dotzena). Els moros desfilaren en l´Entrada per la vesprada i els cristians a les 22,30 hores. Es celebra per primera vegada l´acte de l´ofrena tal i com el coneixem ara. I Jesús Reig dissenya i pinta una “portalà” per al zoco (que aleshores el teníem en el local de Boro, on estava la antiga fàbrica i ara viu Toni Llegum).

Aquest any és la primera vegada en varis dels esdeveniments, i dic primera vegada, perquè com després es veurà, cap d´elles ha sigut l´única. Com hem dit abans, ens trobem en la directiva amb la nostra primera capitania, honradament pensem que si fem un balanç dels resultats, aquestos sense dubte han sigut positius.

També ha sigut la primera vegada que la nostra comparsa ha decidit portar una disfressa en la desfilada de l´olleta, i eixírem amb una túnica imitant l´hàbit d´un frare i en lloc d´un crucifix ens vam penjar al coll una coca fregida de cartó pedra, tot amb clara al·lusió al sobrenom i ofici del nostre capità.

I com no n’hi ha dues sense tres, també ha sigut la primera entrada on la nostra esquadra ha desfilat amb un vestit especial; a més a més ha sigut el més bonic, més impactant, més... de tot, perquè ha sigut el primer i el que més il·lusió portava com a perxa. El vestit ens l`han preparat entre la mare de Toni Llegum i la mare de Claudio, ens l´han cosit les nostres respectives mares, i ens ve que ni brodat.

El disseny... Com no!... és de Pascual, i consta d´una falda verda de vellut, una camisa sense mànegues i amb el muscle dret descobert, i polaines, manguitos, corretja i manta de tela imitant a la pell de borrego. Com a arma dúiem el mànec d´una aixada, i a l´esquena una garba de sarments feta en Contramina.
En la fotografia podem fer alguns descobriments, un Vicent Botifarra sense bigot, un Ricardo “Ramonet” i Vicent “Boro”, passerells en el nostre bàndol, i l´absència del nostre amic Enrique “Colau”, que segons les llengües de doble tall, no ha eixit amb nosaltres perquè el nostre vestit li pareix irrespectuós.

Bateig fester (1974)

Enrique “Colau”, més interessat per les Festes que per les xicones, es va passar tot l´hivern convencent als amics de l’absoluta necessitat de creuar en els Maseros i d´eixir desfilant en el passeig.

Coneixent al personal, més interesat en les xicones que en les festes, ho tenía prou mal, sense parlar de l´esforç econòmic que suposava per a molts pares pagar les derrames d´uns fills encara estudiants, el que donava peu a escoltar allò de “quan treballes i guanyes diners, ja t´ho pagaràs de la teua butxaca!”.

Com es ben sabut “la primavera la sangre altera”, i així no més arribar la Pasqua vam canviar la quadrilla de xicones “castellanes” per una altra “mixta”: Nieves, Mª Julia, Rosa Mari, Conchi, “les francesetes”,... que resultaren prou més “festeretes” que les primeres.

Enrique va tirar mà de tots els seus recursos: poder de convicciò, diplomàcia, astúcia, persistència, i així és com va convèncer a un reduït grup d´amics per a eixir el dia de l´Avís.
Pasqual Sanjuán Verdú “Ventrero” no tenia molt clar el canviar de comparsa, per eixir des de xicotet en els Chumberos, i s´en recorda com Enrique se l´emportà la setmana abans a uns quants actes i al porxe de sa casa a escoltar música festera.

Els altres tres pioners van ser Claudio Crespo Vilaplana “Corneta”, Juan Carlos Vilaplana Gilabert “Xato” i Alfonso Giménez Gisbert “el de la tía Josefa”.

Tot va ser prou precipitat i no va haver més remei que demanar prestats els vestits marrons als veterans, que van accedir encantats davant la possibilitat de captar gent jove, ja que en eixos anys els Maseros eren poquets i la comparsa no resultava molt atractiva per als festers que s´iniciaven, i de les xicones ni parlem: “el vestit de valenciana és poc afavoridor!”.