L’any del carro (1982)

PASSEIG (Foto cedida per Basseta).
No erem prou gent per a formar una esquadra completa però volíem fer alguna cosa diferent. Alló que no ix en la foto son les vituallles que portaven dins del carro per a menjar i beure, però el cas és que en acabar el passeig teníem un aspecte prou distint.

Comença la revolució. Per segona vegada en la història de la Comparsa i de l’ esquadra, la Falç es fa càrrec de la directiva dels Maseros, aquesta vegada en solitari, sense un dit que “de pressa” ens marque el camí a seguir. Ja podem equivocar-nos pel nostre compte sense que ningú ens faça rectificar a temps.

La nostra quadrilla encara manté molts dels seus membres en la guerra (servint a la Pàtria), i ens decidim aprofitar l’ocasió per a “degustar” d’una nova experiència, eixint a l'Entrada en carrossa. El xofer de la mateixa era "Marrinyo", i el motor no tenia massa cavalls, més bé un mascle.

A l'inici hem mencionat la revolució. No es pot parlar d'ella circunscribint-la solament a un any, sinó que és el resultat d'una gestió desenvolupada per la nostra esquadra durant alguns anys, el que desemboca en un creixement accelerat de la Comparsa Maseros, traent-la de l'atonia que ens caracteritzava portes a fora.

A partir d'aquest any s'han pres decisions molt importants que anirem reflectint en els pròxims capítols, donat que després de Basseta com a president els anys 1982/83, vingué Boro durant 1984/85, Pasqual 1986/87, Amadeo 1988/89, Gilberto 1990 i més tard en el 1996 Berna, sempre comptant amb la quadrilla com a directiva.

S'eliminaren les vocalistes i les orquestes en el soc, s'adquirí l'equip de música de la sala de festes "Ramsés" d´Alcoi, acabem durant uns anys amb els dinars i sopars en el soc (amb parella i marisc inclòs), e implantem els tiquets, abaratant substancialment la derrama i fent-la assequible a molta més gent; així passarem en aquestos anys de ser una comparsa de 35/40 components als 250 que fórem en 1990.

En un altre ordre de coses hem d’assenyalar que a l'Avís d'aquest any, calfà molt el sol i el jurat del concurs de caps, agafà una insolació, encara que no hagué de ser ningú atés per la Creu Roja, i el resultat es tradueix a la millor esquadra del bàndol Cristià i el premi al millor cap d'esquadra del mateix bàndol (atorgat a Miguel Abad). I no és que no ho meresquérem (esta i altres moltes vegades), sinó que en quant a premis es refereix, els Maseros ens hem vist sempre relegats a un segon plànol.

En setembre poguerem veure desfilar per primera vegada a la Comparsa Mossàrabs, que es caracteritzà per la joventut que la componia, cosa que ocorre cada vegada que es forma una nova comparsa, ja que són els jovens els que solen tenir més diferències en les comparses governades per veterans; i si no es vol lluitar contra els vicis creats, doncs funden una nova comparsa, i així els creen ells.

AVIS (Foto cedida per Boro).
D’esquerra a dreta: Enrique, el tío José María, Paco, Alfredo, Boro, Jordi, Berna, Molina i Basseta.

OLLETA (Foto cedida per Boro).
El numeret era “guapet”: Claudio feia de “mono” i Boro passava el barret.
Van traure per a pagar-se la derrama.

OLLETA (Foto cedida per Correuero ).
L’slògan d’aquest any era “Tot begudet”, però la bota no la vam trobar mes gran. En la foto apareixen Panduro, Arques, Correuero, Valentín i Jesús.

El Cop de Boro (1980)

Escuadra en la Diana (Foto cedida per Claudio). El cabo es Miguel Abad "El Alcoiá"

Poc podem dir d´aquest any, en el que alguns components de la nostra esquadra estaven en la mili. Motiu més que suficient per a no continuar amb la directiva de la comparsa, com haguera ocorregut d´estar la majoria a Ibi.

El zoco seguia estant al local de Boro (carrer Sant Roc i cantonada al desvío), igual que l´any anterior. No hi hagué disfressa de l´olleta, però es va substituir per un patinet de Coloma i Pastor que, segons diuen els que van estar presents, va ser molt divertit.

José Brotons “Pep Gasolina”, es va presentar com a president i formà la seua directiva. Posat que els números de l´any anterior no havien eixit massa rodons, i el dèficit rondava les 300.000,-ptes., aleshores, es va convidar a que pagàrem la creuà, i si després no podíem vindre a Festes, que s´ajustarien els comptes. Nosaltres per deferència, vam optar pel que Pep ens deia.

Alguns no vam vindre i els comptes es van ajustar: Pagaren més els que no isqueren a festes que els que ho feren. Era molt fàcil, si eixíes a Festes, com que eres militar pagaves la meitat de la derrama, i si no veníes pagaves la creuà sencera, més la part proporcional de despeses, més el dèficit de l´any anterior. Eixir suposava 9.000 Ptes., i no eixir 12.000, com si depenguera de nosaltres eixir o no.

Açò va provocar algunes discussions que en la seua majoria es van solucionar pagant a la comparsa, malgrat en alguna va fer que s´enfrontaren les raons, com va ser el cas de Carlos Vilaplana “Ullet”, que va optar per abandonar la comparsa per a sempre.

Seria un mer any de transició sinó haguera ocorregut allò inevitable:

Boro es queda amb el seu primer COP!

La licitació va ser molt interessant ja que va arribar a les 300.000,-ptes. d´abans, i no licitava Boro, sino el seu nom de palla que no era altre que Pasqual “Colau”, seguint les instruccions del germà de l´interessat, Pepe “El Maseret”. Com la xifra anava creixent, segons diuen els presents, Pasqual eixia al carrer (a demanar opinió) i tornava a entrar al local de la comparsa per a superar la xifra que s´havia aconseguit. Quan es va saber que el beneficiari era Boro, tots coincidiren en dir que si ho hagueren sabut, li haguera costat prou més quedar-se amb el Cop.

En Festes, Pep “El Maseret” i els seus amics, van preparar un carro molt masero, amb bones viandes i “refrescs” per a remullar la gola (posat que abans no estava açò perseguit), i Boro disparà al voltant de 35 kgrs. De pólvora. Tot un èxit.

PASEIG (Foto cedida per Claudio ). D’esquerra a dreta:

Claudio, Pep Arques, Xato, Llegum, Juanjo, Boro, Paco, Luis “El Carreté” i Enrique.

PASEIG (Foto cedida per Claudio ). La mateixa esquadra, pero Claudio en plena eufòria,

fent mèrits per a furtar-li el càrrec de cabo a Pasqual.

El primer especial (1979)

És el segon any de la directiva de Pepe Pastor i de la nostra cuadrilla i encara no som massa experts en les responsabilitats que açò comporta. És important comptar amb la seua presència com a president, doncs ostentem la capitania cristiana en la persona de José Peyró Rico “Flare”, més conegut per “Durano”, però no li feia molta gràcia.

En termes de la Festa en general, aquest any té algunes novetats (abans era estrany que no n’hi haguera com a mínim mitja dotzena). Els moros desfilaren en l´Entrada per la vesprada i els cristians a les 22,30 hores. Es celebra per primera vegada l´acte de l´ofrena tal i com el coneixem ara. I Jesús Reig dissenya i pinta una “portalà” per al zoco (que aleshores el teníem en el local de Boro, on estava la antiga fàbrica i ara viu Toni Llegum).

Aquest any és la primera vegada en varis dels esdeveniments, i dic primera vegada, perquè com després es veurà, cap d´elles ha sigut l´única. Com hem dit abans, ens trobem en la directiva amb la nostra primera capitania, honradament pensem que si fem un balanç dels resultats, aquestos sense dubte han sigut positius.

També ha sigut la primera vegada que la nostra comparsa ha decidit portar una disfressa en la desfilada de l´olleta, i eixírem amb una túnica imitant l´hàbit d´un frare i en lloc d´un crucifix ens vam penjar al coll una coca fregida de cartó pedra, tot amb clara al·lusió al sobrenom i ofici del nostre capità.

I com no n’hi ha dues sense tres, també ha sigut la primera entrada on la nostra esquadra ha desfilat amb un vestit especial; a més a més ha sigut el més bonic, més impactant, més... de tot, perquè ha sigut el primer i el que més il·lusió portava com a perxa. El vestit ens l`han preparat entre la mare de Toni Llegum i la mare de Claudio, ens l´han cosit les nostres respectives mares, i ens ve que ni brodat.

El disseny... Com no!... és de Pascual, i consta d´una falda verda de vellut, una camisa sense mànegues i amb el muscle dret descobert, i polaines, manguitos, corretja i manta de tela imitant a la pell de borrego. Com a arma dúiem el mànec d´una aixada, i a l´esquena una garba de sarments feta en Contramina.
En la fotografia podem fer alguns descobriments, un Vicent Botifarra sense bigot, un Ricardo “Ramonet” i Vicent “Boro”, passerells en el nostre bàndol, i l´absència del nostre amic Enrique “Colau”, que segons les llengües de doble tall, no ha eixit amb nosaltres perquè el nostre vestit li pareix irrespectuós.